Fes un clic a la lupa per veure el text de
l’entrada. Fes un clic al títol de
l’entrada per veure-la sencera. Fes un clic al nom del blog
per anar al blog.
5 anys de Badalona bitàcola- Ara fa cinc anys, la meva germana em va fer saber que hi havia una bitàcola que parlava de Badalona d’una manera intel·ligent.
Des d’aleshores, en “badabit” (www.badabit.org) s’ha convertit en un referent d’opinió que segueixo i que seguim des de l’equip de Convergència a la ciutat. No ho dic per quedar bé, perquè el propi interessat sap que tot això és cert.
Per mi, la seva ha estat la bitàcola de referència, i em consta que ho és per a molts blocaires de la ciutat. Precisament sobre el món dels blocs, m'agradaria que s'organitzés alguna trobada de blocaires de la ciutat, per parlar d'aquesta realitat emergent i de com està la qüestió digital a Badalona. N'he parlat amb alguns, i espero que la idea fructifiqui.L'impulsor d'aquest bloc ha demanat a diversa gent que expliqui què és el millor i el pitjor de la ciutat, què és el que més agrada i el que menys agrada de Badalona. Hi han deixat i hi deixaran els seus textos gent de tota mena, des de polítics fins a periodistes, passant per professors universitaris, membres d'entitats, i escriptors. Avui en Badabit ha penjat el text que li vaig fer arribar, i que us reprodueixo a continuació:Badalona, el millor i el pitjor (11)
No m’agrada, per començar, haver de conviure amb tant d’incivisme.Detesto les motos sorolloses, les pintades i la gent que no recull la caca del seu gos. I no m’agrada la gent que molesta l’altra gent fent soroll.
No m’agrada la invasió salvatge dels cotxes a segons quines voreres i espais públics.
No m’agrada, tampoc, el fracàs escolar que tenim ni l’absentisme escolar que es dóna en determinades escoles de la ciutat.
No m’agrada que s’associï Badalona a la visió que se’n pot tenir travessant-la per l’autopista. Ni m’agrada la seva configuració urbanística. I no m’agrada que la gent de Badalona cregui que un altre barri, sempre, és més ben tractat que el propi. I detesto que des de la política s’hagi contribuït a fer-ho creure.
No m’agraden les plaques dels carrers, la multitud de senyals de trànsit contradictòries, la manca de semàfors en segons quines cruïlles, i la poca inversió a pintar els passos de zebra. No m’agraden les bandes rugoses, encara que facin falta.
M’agrada la Rambla, però no –llevat alguna excepció- els tipus de negocis que s’hi han ubicat. M’agraden les guinguetes de la platja, però no que es converteixin en bars musicals a l’aire lliure. M’agrada Can Solei i Ca l’Arnús. I el parc de Lloreda, i el deles muntanyetes. M’agrada la Rambla de Floridablanca, la Plaça Carme Guasch i la urbanització de la Riera Canyadó.
M’agrada la biblioteca de Can Casacuberta i l’espai Betúlia, però no els horaris en què obre les seves portes. M’agrada la plaça d’Ernest Lluch, i la resta de places que s’han configurat al voltant de les noves promocions de la façana marítima, però no que hi hagi tants pocs jocs infantils.
M’agrada la nova plaça de Correus, però no que Correus sigui inaccessible. M’agrada el tren que ens travessa, però no que ens prenguin el pèl amb el mal manteniment de les tanques de la via i el patetisme de la seva estació.
M’agrada la gent que fa cultura popular. No m’agrada el nom del nostre Teatre “Zorrilla”. Ni m’agrada l’aspecte del “Principal”. M’agrada el Centre Cívic de La Salut.
M’agrada que tinguem Conservatori de Música, i Museu. M’agrada la Badalona romana, però no que per tenir-la sacrifiquem els qui ara hi viuen a sobre.
M’agrada el Viver municipal de vidre, però m’agradaria que l’Ajuntament, a més a més, fos molt més transparernt. I eficaç.
No pararia d’escriure més del que m’agrada i no de la meva ciutat, i el meu compromís és seguir treballant per transformar-la.
- Gent excepcional
- Pujar el Puigmal no és res de l'altre món. No escric aquest post amb l'ànim de fer el pinxo. En la qüestió física, no podria. De fet, tampoc en l'intel·lectual. Sóc d'aquells de la mitjana, mitjaneta. El que hagi pogut fer, sempre, ha estat posant-hi esforç.Però tornar, al cap d'uns anys, a fer alguna excursió amb cara i ulls, m'ha agradat molt. I fer-ho ben acompanyat, també. He caminat al costat d'un amic a qui vaig conèixer parlant en un fòrum sobre Badalona, compartint la seva crítica raonable. Li agraeixo que m'ho proposés, i que m'hi acompanyés.La vida ens va descobrint persones excepcionals. Com ell, i tantes altres. Aquest post també el vull escriure, parlant de muntanya, recordant-ne una. En Jordi Panyella, "Pany", que morí el mes de maig als 92 anys. El vaig conèixer tard, molt tard, malgrat haver anat a l'escola amb els seus nebots i haver-hi intercanviat breus diàlegs de cortesia. Resulta que aquell senyor, petit, amb un bigoti esplendorós, de caminar àgil i de manera de ser optimista, era un dels escaladors catalans més importants dels anys 40 http://www.desnivel.com/share/print.php?o=17103&p=&print. I jo ho vaig descobrir una vegada mort. El coneixia del barri, dels nebots, de veure'l sempre fugaçment pel carrer i de pensar com n'estava de bé per ser tant gran.I vet aquí que era al davant d'un home excepcional. Sempre m'ha interessat pensar què devia fer cada una de les persones grans a qui conec. Totes elles tenen una història al darrera, que amb els anys esdevé valuosa. Gràcies a la meva activitat, he pogut conèixer gent gran que fundaren un gran club de bàsquet, o que varen viure mesos reclosos en un camp de concentració; que varen ser els primers advocats de la ciutat, o una mestra reconeguda. I tantes altres vides plenes que ens permeten de ser on som. La gent gran, com la muntanya, ens fa ser humils i respectuosos.
- Gent excepcional
- Pujar el Puigmal no és res de l'altre món. No escric aquest post amb l'ànim de fer el pinxo. En la qüestió física, no podria. De fet, tampoc en l'intel·lectual. Sóc d'aquells de la mitjana, mitjaneta. El que hagi pogut fer, sempre, ha estat posant-hi esforç.Però tornar, al cap d'uns anys, a fer alguna excursió amb cara i ulls, m'ha agradat molt. I fer-ho ben acompanyat, també. He caminat al costat d'un amic a qui vaig conèixer parlant en un fòrum sobre Badalona, compartint la seva crítica raonable. Li agraeixo que m'ho proposés, i que m'hi acompanyés.La vida ens va descobrint persones excepcionals. Com ell, i tantes altres. Aquest post també el vull escriure, parlant de muntanya, recordant-ne una. En Jordi Panyella, "Pany", que morí el mes de maig als 92 anys. El vaig conèixer tard, molt tard, malgrat haver anat a l'escola amb els seus nebots i haver-hi intercanviat breus diàlegs de cortesia. Resulta que aquell senyor, petit, amb un bigoti esplendorós, de caminar àgil i de manera de ser optimista, era un dels escaladors catalans més importants dels anys 40 http://www.desnivel.com/share/print.php?o=17103&p=&print. I jo ho vaig descobrir una vegada mort. El coneixia del barri, dels nebots, de veure'l sempre fugaçment pel carrer i de pensar com n'estava de bé per ser tant gran.I vet aquí que era al davant d'un home excepcional. Sempre m'ha interessat pensar què devia fer cada una de les persones grans a qui conec. Totes elles tenen una història al darrera, que amb els anys esdevé valuosa. Gràcies a la meva activitat, he pogut conèixer gent gran que fundaren un gran club de bàsquet, o que varen viure mesos reclosos en un camp de concentració; que varen ser els primers advocats de la ciutat, o una mestra reconeguda. I tantes altres vides plenes que ens permeten de ser on som. La gent gran, com la muntanya, ens fa ser humils i respectuosos.
- De què serveix el català?
- Els alumnes de 4art de secundària, o una bona part, diuen que de res. O això s'afirma en una enquesta que s'ha fet pública aquesta setmana, on el jovent opina que saber català no serveix per trobar feina.Depen de quina feina, diria jo, però me n'alegro. Perquè deu ser que hi ha un canvi de tendència i tornem a tenir més joves més interessats a fer d'emprenedors i treballar des de la societat civil, que no pas a convertir-se en mossos d'esquadra o funcionaris de la Generalitat.O potser no és això, i ells s'adonen que la seva expectativa és tant baixa i de tant poca qualificació que, certament, per fer de caixers de supermercat o repartidors no els caldrà dominar la llengua.En un país abocat a la construcció i el turisme, els sous baixos són la torna del sistema. No cal el català, ni l'anglès, ni gairebé el castellà. Tenim una economia low cost, i ara que venen maldades, una oportunitat per replantejar el futur a llarg termini. Qui volem que estudiï, en quines condicions i amb quina exigència. Qui ha de poder treballar si decideix no estudiar més enllà de l'elemental, amb quina formació i des de quan. Què cal incentivar, i què cal empetitir. Si podem o no podem ser un país de 7'5 milions de persones. Quina administració li cal a un país petit. I com potenciem el valor del coneixement de l'idioma com a element que fa possible l'ascensor social. Si volem un país on el català interessi, i on l'anglès sigui el pa de cada dia. A l'inrevés que ara, i assumint que amb lleis no n'hi ha prou. Que cal prestigiar la llengua, i que en això ens queda molt per recuperar d'anys ençà. La qüestió és, per què hem arribat a considerar, com ho fa part del jovent, que el català no importa. La resposta arrela a com s'ha "venut" la utilitat de la llengua, a quina economia tenim, i a com hi hem renunciat cada dos per tres, fins a fer creure als qui no la parlen que no ens importa el més mínim que d'altres l'entenguin.
- La "miembra"
-
Bibiana Aído, la ministra del Ministeri d'Igualtat, va fer la seva primera aparició al Congrés i, just al primer minut i amb la porteria buida, va xutar al pal, demostrant quina mena de personatge ha triat Zapatero per afavorir les polítiques d'igualtat. Una ignorant del llenguatge, de la lingüística, i del fet que la llengua, per sort, no segueix modes ni ideologies.En els darrers anys, hem assistit a una concreció del gènere en el llenguatge per assegurar un equilibri presencial de les dues formes del substantiu, i ens hem cregut que el masculí genèric era volgudament discriminatori, quan mai no ho ha estat. Fins a cert punt però, canviar l'APA, associació de pares, per l'AMPA, associació de mares i pares, tenia un sentit d'alerta i era justificable. Però passar d'aquestes alertes a la generalització del llenguatge ideològicament sexista em sembla un abús que juga en contra de l'objectiu perseguit.Quantes dones d'aquest país estan cansades del pensament únic que les consagra a compartir una visió tronada, gairebé cursi, del valor de la igualtat ? Moltes. Perquè les dones i els homes no som iguals, però podem fer les mateixes coses. Perquè la batalla de la igualtat de gèneres està en gran part guanyada, i són moltes les dones que governen sobre empreses, administracions i col·lectius. I tantes d'altres investiguen, recepten, calculen o interpreten, gràcies a la seva capacitat de sacrifici. Per a totes elles, escoltar la paraula "miembra" hauria de ser un insult a la seva capacitat, a la intel·ligència i l'esforç que han fet per tal que ningú no vetlli per elles, més i quan qui pretén fer-ho s'exposa al ridícul, com Bibiana Aído. La igualtat, els drets genèrics, es guanyen, no es regalen. I les desigualtats es combaten sense manipular el llenguatge. En els darrers anys, hem pogut comprovar quant diferents som malgrat la igualtat. Hem tingut ministres talossos i ministres molt qualificats. I el mateix ha passat amb les ministres, fet indicatiu que el sexe no determina res en sí mateix.Per últim. Desitjo que la ministra faci alguna cosa més que jocs estrambòtics de paraules. Per exemple, en referència a una anècdota viscuda fa poc amb nenes gitanes de dotze i tretze anys les quals, quan els vaig preguntar què volien estudiar i si volien treballar, van ser contundents en la resposta: "casarme y vivir de mi marido". Queda molta feina per fer, i és tant important, que no podem treure-li crèdit jugant només amb les paraules.
- Badalona bitàcola fa cinc anys
- El pròxim 17 de juliol el bloc Badalona Bitàcola celebra els cinc primers anys de vida. Aquest és, sens dubte, un dels blocs de referència de Badalona. La feina que Badabit ha fet durant aquest lustre ha estat important, perquè ha seguit el pols de l'actualitat i perquè ho ha fet des de la perspectiva d'un ciutadà d'a peu que no té prejudicis polítics ni interessos amagats. Els seus escrits, la seva manera de gestionar la bitàcola, ho demostren sobradament. I això, en una ciutat com Badalona, on darrera cada cosa sembla haver-hi algun interès ocult és d'agrair.
- El PP de Badalona canvia la web
- El Partit Popular de Badalona ha renovat la seva pàgina web, que havia estat inactiva des de passades les eleccions municipals. La pàgina s'obre amb un provocador gràfic on es veu la trajectòria en regidors que ha seguit el PSC i la que ha seguit el PP des que García Albiol n'és el cap de llista (1991). L'entrada la remata la frase «Estem a dos regidors de guanyar les eleccions» [PSC, 9 regidors; PP,7]. La pàgina ha estat dissenyada per atreure l'atenció, sobretot, dels votants joves. La web és molt atractiva i disposa de nombrosos recursos, ara només cal que en facin un bon manteniment i tinguin cura de les actualitzacions.
- Estruch defensa el nom d'Alcalde Xifré
- L'articulista i president del Club Natació Badalona, Miquel Estruch, ha publicat avui a El Punt un interessant article on defensa que l'actual Illa Fradera passi a dir-se Plaça de l'Alcalde Xifré, en contraposició al que defensen el grup de ciutadans que volen que es digui Plaça de Pompeu Fabra. Ja sabeu que en aquest tema jo comparteixo la postura d'Estruch, tot i que penso que si no s'adopta aquesta solució, el millor nom és el de Pompeu Fabra.Us adjunto un enllaç on podeu trobar un aclaridor document que les tropes franquistes van redactar el 1941 contra l'alcalde Xifré i la resta de polítics republicans.
- Quo Vadis, veïns?
- Aquest és l'article que avui he publicat a la contraportada de l'edició del Barcelonès Nord d'El Punt. L'he dedicat al moviment veïnal de Badalona arran de la possible rebaixa del text contra el mal anomenat peatge del port, a conseqüència d'ingerències polítiques, segons explicava el diari ahir. L'article analitza que les associacions veïnals no han estat capaces de reinventar-se, un cop superada la fase reivindicativa pura i dura dels darrers anys de la dictadura i primers de la democràcia. Per aquest motiu els demano una reflexió a fons, fins al punt que si no tenen la capacitat de modernitzar-se i despolititzar-se els proposo que tanquin la barraca.
- La Plaça Pompeu Fabra de Badalona
- Penjo, amb uns dies de retard, el darrer bloc parlat que he fet per al programa de Carles Tornero a Ràdio Ciutat de Badalona. El post recull la campanya cívica engegada per un grup de badalonins, ja en són uns 190, per demanar que Badalona reconegui com cal la figura de Pompeu Fabra. Aquests badalonins i badalonines recullen adhesions per aconseguir que les administracions públiques acordin donar el nom de Plaça de Pompeu Fabra a l'Illa Fradera. Si us hi voleu adherir heu d'enviar un correu electrònic a adhesions @pompeufabrabadalona.cat.Per a més informació, la seva pàgina web és http://pompeufabrabadalona.wordpress.com/.
- Badalona: El millor i el pitjor (12)
- Jaume Vives, president del grup municipal d’ERC:
El que més valoro és la pròpia ciutat i la gent que la composa, és el primer que vull destacar com a positiu. La nostra ciutat ha de ser motiu d'orgull i de passió. Per viure-la i per millorar-la amb benestar i cultura ens cal l'esforç de tothom. La falta d'autoestima és un aspecte que no m'agrada i és una llosa que sovint ens condiciona el prisma amb que veiem les coses a Badalona.
De Badalona en valoro especialment la platja i les seves possibilitats de gaudi. Com a ciutadà de peu, el nucli històric del Dalt de la Vila, el Baix a Mar i el barri on visc, Casagemes, formen part del paisatge urbà més immediat i que més m'agrada com també, quan puc, m'agrada fer una escapada a la subhasta del peix. Queden només dues subhastes populars de peix a Catalunya i hauríem de vetllar per no perdre aquest patrimoni. El progrés arriba però que no es perdin mai els valors que ens identifiquen com a ciutadans.
- Badalona: El millor i el pitjor (11)
- Ferran Falcó, president del grup de CiU a l’Ajuntament de Badalona:
No m'agrada, per començar, haver de conviure amb tant d'incivisme.Detesto les motos sorolloses, les pintades i la gent que no recull la caca del seu gos. I no m'agrada la gent que molesta l'altra gent fent soroll.
No m'agrada la invasió salvatge dels cotxes a segons quines voreres i espais públics.
No m'agrada, tampoc, el fracàs escolar que tenim ni l'absentisme escolar que es dóna en determinades escoles de la ciutat.
No m'agrada que s'associï Badalona a la visió que se'n pot tenir travessant-la per l'autopista. Ni m'agrada la seva configuració urbanística. I no m'agrada que la gent de Badalona cregui que un altre barri, sempre, és més ben tractat que el propi. I detesto que des de la política s'hagi contribuït a fer-ho creure.
No m'agraden les plaques dels carrers, la multitud de senyals de trànsit contradictòries, la manca de semàfors en segons quines cruïlles, i la poca inversió a pintar els passos de zebra. No m'agraden les bandes rugoses, encara que facin falta.
M'agrada la Rambla, però no --llevat alguna excepció- els tipus de negocis que s'hi han ubicat. M'agraden les guinguetes de la platja, però no que es converteixin en bars musicals a l'aire lliure. M'agrada Can Solei i Ca l'Arnús. I el parc de Lloreda, i el deles muntanyetes. M'agrada la Rambla de Floridablanca, la Plaça Carme Guasch i la urbanització de la Riera Canyadó.
M'agrada la biblioteca de Can Casacuberta i l'espai Betúlia, però no els horaris en què obre les seves portes. M'agrada la plaça d'Ernest Lluch, i la resta de places que s'han configurat al voltant de les noves promocions de la façana marítima, però no que hi hagi tants pocs jocs infantils.
M'agrada la nova plaça de Correus, però no que Correus sigui inaccessible. M'agrada el tren que ens travessa, però no que ens prenguin el pèl amb el mal manteniment de les tanques de la via i el patetisme de la seva estació.
M'agrada la gent que fa cultura popular. No m'agrada el nom del nostre Teatre "Zorrilla". Ni m'agrada l'aspecte del "Principal". M'agrada el Centre Cívic de La Salut.
M'agrada que tinguem Conservatori de Música, i Museu. M'agrada la Badalona romana, però no que per tenir-la sacrifiquem els qui ara hi viuen a sobre.
M'agrada el Viver municipal de vidre, però m'agradaria que l'Ajuntament, a més a més, fos molt més transparernt. I eficaç.
No pararia d'escriure més del que m'agrada i no de la meva ciutat, i el meu compromís és seguir treballant per transformar-la.
- Badalona: El millor i el pitjor (10)
- Andreu Mas, director adjunt de Grup El Punt i escriptor :
El millor de Badalona és la seva gent. Els badalonins i badalonines són el principal potencial de la ciutat. A Badalona es produeix una barreja de cultures, identitats i tarannàs molt especial, que tot just haurà d’incorporar a la seva estructura cívica la nova immigració. Tenim el potencial per fer-ho. El sentiment de ser de Badalona és molt potent. Quan ets lluny de la ciutat sempre dius a qui et trobes que ets d’allà i, el més sorprenent és que sempre et trobés algú que et respon que té un conegut de Badalona.
El pitjor de la ciutat és la incapacitat col·lectiva de col·locar-la al món. Quan som fora de casa no ens amaguem que som de Badalona però, bo i dir-ho, no acabem de sentir-nos orgullosos de la ciutat. Ens manca un punt de xovinisme. I quan més es participa de la vida ciutadana més gran arriba a ser el desànim i el desafecte. Ens falta creure’ns la ciutat. Si els polítics fossin més actius, si els projectes urbanístics i socials tiressin endavant sense dilacions, si els governants promoguessin la participació dels ciutadans sense por ni manipulacions Badalona guanyaria autoestima.
- Transformem l’autopista
- El Ple de l'Ajuntament de Badalona ha aprovat en la sessió ordinària celebrada el dimecres 25 de juny una moció per demanar la inclusió en el Pla Territoral Metropolità de Barcelona un projecte de conversió de la C-31 en una via urbana.
Informacions del ple de l’ajuntament de Badalona
La moció va ser presentada pel grup municipal d’ICV-EUiA i aprovada amb el vot a favor de tots els grups municipals.
Abans de presentar la moció però, ICV-EUiA havia presentat un manifest que sota el lema TRANSFORMEM L´AUTOPISTA. NO PERDEM L´OCASIÓ vol convidar als badalonins a adherir-se i reclamar la transformació de l’autopista.
I és que en el tema de vies de comunicació Badalona està molt maltractada. Dues autopistes (C31 i B20) i una via de tren tallen la ciutat. Però una de les autopistes (la C31) al seu pas per Barcelona ha rebut un tractament insonoritzador considerable alhora que s’ha amagat força de la visió dels veïns i l’altre (la B20) ja es va fer gairebé soterrada al seu pas per Santa Coloma. A Badalona, en canvi, la C31 passa més a prop dels habitatges que a Barcelona i la B20 es va fer descoberta.
Ja toca que a Badalona ens moguem per fer que les autopistes (especialment la C31) no siguin una barrera que trenca la ciutat.
- Badalona: El millor i el pitjor (9)
- Eva Santana, Escriptora:
Quan em sento molt sola, quan estic enfadada amb el món sencer, quan tinc un mal dia, sempre que puc, torno a Badalona. Agafo el tren i sé que, en un vint minuts justets, seré a la Rambla. Un cafè, un marlboro (el segon del parell que em permeto cada dia) i veure la gent passar. Després enfilaré el carrer de Mar, tombaré pel carrer d'en Cueta i tornem-hi. La finalitat d'això, suposo, encara que no hi hagi pensat mai detingudament fins ara, és trobar gent coneguda, gent d'un altre temps, gairebé d'una altra vida meva, quan corria tot el dia per Badalona, classe aquí, classe allà, amb els amics i amigues, i tot era molt més senzill, encara que en aquell moment no ho sabés.
Aquesta gent que em fa recordar que, encara que a mi no m'ho sembli, segueix existint un trosset d'aquest món que enyoro i que ja no veig cada dia.
Si tinc el dia molt torçat, però, o si no trobo la gent adequada pel carrer, aleshores hi pot més el pessimisme i només aconsegueixo veure totes aquelles cases boniques que ja no hi són, aquelles cafeteries entranyables que ja no hi són, aquella bodega entranyable que ja no hi és, aquella vida que, definitivament, ja hem perdut per sempre.
- Blog de l'alcalde
- El nou alcalde de Badalona ja ha obert el seu blog, en consonància amb els nous temps i amb la importància que dia a dia cobra el ser present a la Web i especialment a les bitàcoles. Al ser un blog institucional (www.alcaldedebadalona.cat) no podem esperar que sigui obert i escrit per una persona que vol comunicar amb la ciutadania si no un d'absolutament hieràtic i corporatiu on sols es manifesten les bondats i les realitzacions suposades del nou govern municipal. Es adir, un nou blog a l'estil del de Maite Arqué.Anirèm seguint la seva evolució i us comentarem els seus articles.Us deixem com a mostra de les excel•lències del nostre nou alcalde la seva Biografia més oficial encara que l'anterior també exposada en LRPB. Pareu atenció al seu currículum laboral que ens deixa ben clar els interessos del nostre alcalde: viure sempre de la política. Amén?Biografia de l'alcaldeVaig néixer a Badalona el 9 de juliol de 1955. Estic casat i sóc pare de dos fills.Vaig fer els estudis de primària i batxiller a Can Nolis i el batxillerat superior i el COU al Col•legi Badalonès. He estudiat Ciències Químiques.En la meva trajectòria política he estat coordinador de Publicitat i Imatge del PSC. Des de l'any 1996 sóc el Primer Secretari de l'agrupació del PSC de Badalona. També sóc membre del Consell Nacional del PSC i he exercit com a assessor del Gabinet de Presidència de la Diputació de Barcelona.Pel que fa a la meva trajectòria a l'Ajuntament de Badalona, vaig ser elegit regidor l'any 2003. En el meu primer mandat com a regidor (2003-2007) vaig ser nomenat 8è tinent d'Alcalde i regidor de l'Àmbit de Recursos Interns. Al capdavant d'aquesta regidoria vaig liderar el pla de sanejament de les finances municipals, el qual vaig poder culminar amb bons resultats, cosa que ha fet que en aquests moments l'Ajuntament de Badalona presenti un balanç positiu en els seus comptes de l'any 2006 i 2007. També vaig impulsar des d'aquesta regidoria mesures que van ser pioneres, com les bonificacions fiscals sobre l'IBI de les famílies monoparentals.En aquest primer mandat també vaig ser nomenat regidor responsable del districte número 4, que comprèn el barri de La Salut. Com a regidor de districte vaig treballar activament en el desenvolupament del Projecte d'Intervenció Integral dels 7 barris fronterers de la Serra d'en Mena en el marc de la Llei de Barris. També com a regidor d'aquest districte vaig impulsar el projecte i la construcció del nou Centre Cívic de La Salut.En aquest període també vaig ser membre de la Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.Des del mes de juny de 2007 he estat segon Tinent d'Alcalde i regidor de l'Àrea d'Urbanisme i Territori de l'Ajuntament de Badalona i membre de l'Àrea d'Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la Diputació de Barcelona.La Res Pública de Badalona
Participa!
- Desapego i finançament
- Llegeixo aquestes darreres setmanes el debat sobre la finançament autonòmic i les diferents posicions que es mantenen a les diferents autonomies.Montilla ha obert la caixa dels trons amb les seves demandes -que alguns qualifiquen d'extemporanies- amb un fons clarament econòmic trufat -com deia l'altre- amb un revestiment, el famós desapego, més propi dels nacionalistes. No s'ha de dir que aquests estan cofois per l'actitud del seu president xarnego.A primera vista entenc perfectament que cadascú miri per les seves carxofes. És lògic que un president vulgui beneficiar-se el màxim possible dels diners a repartir del Fons de Suficiència. (finançament addicional que te per objecte cobrir la diferència entre necessitats de depesa de cada comunitat autònoma i la seva capacitat fiscal -recaptació-).D'altra banda el principi de solidaritat be recollit a la Constitució espanyola amb l'objectiu de vetllar per l'establiment d'un equilibri econòmic adequat i just entre les diferents parts del territori. La questió estriba en les paraules, adequat i just.Ho entenc inclòs quan els números deixen clarament i palès un desajust en el repartiment que fa que els territoris que més aporten acabin essent els que menys renda perceben per capita. Així ocorre amb les comunitats de Madrid, Balears, Catalunya i Comunitat Valenciana que desprès de la anivellació queden molt per baix de la mitjana espanyola. No passa com a Canada o a Alemanya on les comunitats que més aporten, contribueixen al fons de solidaritat però al final continuen essent les que més ingressen per capita.Malgrat l'aportació important de Catalunya al Fons, continua existint l'errònia percepció que associa singularitat catalana amb privilegi. És a dir, qualsevol reclamació que faci el govern català es trobarà amb la crítica frontal tot i ser justa. I en aquest cas concret no pot ser més justa. Els catalans volem rebre el finançament que ens pertoca si volem mantenir els serveis amb una qualitat mínima (com els que te Extremadura, posem per cas, un receptor net)La reclamació deu ser tan clara que l'Estat ja està disposat per a modificar el sistema de finançament de les comunitats. Inclòs està disposada al repartiment del 120% del pastis ja que declaren que cap autonomia rebrà menys del que rep. No s'estan per enfrontaments amb els diferents territoris! Com es fa aquest repartiment si no és amb una major aportació de la caixa de l'Estat?No tinc clar si la solidaritat, els seus conceptes, s'han de limitar o no a uns determinats com es proposa des del Govern Català, però el que si tinc clar que no podem continuar essent contribuïdors nats de les arques i acabar percebent menys que els que són receptors nets. És un model que s'ha d'acabar per que es marcadament injust.Tornant al desapego anunciat per Montilla, considero que no deu ser tal quan aquí, a les eleccions estatals, el nombre de votants es multiplica de tal manera que el PSC guanya de lluny. Per cert gràcies als vots al PSOE.Cony amb el desapego?De tota manera, amb desapego o sense, vull recolzar les demandes del nostre president, per justes i per solidaries.Comentaris d'altres blogers badalonins:La Leche se esta agriando por F.Bello -Catalunya solidaritat i fanançament por J.DuranLa Res Pública de Badalona
Participa!
- canal NO
- Noticias relacionadas a El PuntAlgo que muchos nunca hemos tenido claro y que por eso no hemos defendido nunca parece que empieza a dar marcha atrás: el proyecto de un puerto con canal interior.El nuevo alcalde de Badalona empieza su andadura con decisiones fuertes. Un proyecto que lleva en marcha más de 20 años y después de una larga andadura de negociaciones y expropiaciones para disponer del terreno necesario, se paraliza por decisión gubernamental.Me sorprende que a pocos días de coger la vara de mando Serra adopte una decisión como esta. Una decisión que, sin duda comportará duras controversias y negociaciones con las personas, empresas y instituciones implicadas.La excusa dada por el gobierno municipal es extremadamente débil:el canal supondrá grandes costes que podrían dedicarse a otra cosaA estas alturas del proyecto se me antoja una explicación escasa cuando no risible.Si acaba consumándose esta nueva apuesta urbanística, a la que sinceramente me sumo, habrà antes que explicar claramente qué es lo que ha llevado al equipo de gobierno a esta cambio tan inesperado y sobretodo aclarar como han pensado torear la que se nos viene encima a todos. Las empresas implicadas y afectadas por el cambio no se van a quedar quietas, estoy convencido que las demandas contra el Ayuntamiento no se harán esperar. Demandas que de prosperar podrían suponer muchos millones de euros para las arcas municipales. ¿han contado con esta eventualidad? ¿realmente han calculado los costes de la marcha atrás?Por otro lado, acostumbrado al oscurantismo y manipulaciones de la política municipal respecto del urbanismo y a sus convenios invisibles uno llega a ser malpensado y me pregunto: ¿habrá algo aquí que no sepamos? ¿la decisión no entrañará alguna sutil maniobra especulativa? Conociendo el percal de unos y los manejos -en manos judiciales- del primo ¿tendremos que echarnos algún día las manos a la cabeza?Como siempre: CANAL NO.La Res Pública de Badalona
Participa!
- Aduladores
- Solo para tus oídos:Si quieres saber -¡si no lo sabes ya vas bien!- que es un adulador, lameculos, pelota...Enciende los altavoces y dale al play...¿Y esto de que va? Te preguntarás.Observa los entornos del nuevo alcalde. Se aprende mucho y rápido...La Res Pública de Badalona
Participa!
- Esta es la justicia que tenemos
- Leí el artículo que os incluyo y me hizo ver, claramente, la necesidad urgente de una reforma de la administración de Justicia tan anquilosada y más propia de otros siglos que del actual sigloXXI.No se puede más que dar la razón a todos y cada uno de los argumentos con que nos clarifica la actual situación que puede calificarse además de bochornosa.Os dejo que leías el artículo y que luego os pido que penséis en ello. Aquellos que podáis, insistir en la modernización necesaria de nuestra Justicia ante vuestros valiosos interlocutores, sean quienes sean. La Justicia és un pilar bàsico de la sociedad.Saludos.22/4/2008 LA IMPUNIDAD FRUTO DE LAS NEGLIGENCIAS // LIDIA FALCÓN Esta es la justicia que tenemos -.La acusación de que las mujeres presentan denuncias falsas de malos tratos hace que muy pocas veces se dicte prisión preventiva. -.Los olvidos y errores judiciales son habituales, por desidia o por falta de recursos y de personal Cuando creíamos que después del asesinato de Mari Luz no podíamos horrorizarnos más, nos enteramos de que una mujer ha sido asesinada tras haber pedido repetidas veces protección de un marido que estaba condenado y con orden de alejamiento, poco antes de que un enfermo mental pasee la cabeza de su madre por las calles del pueblo, después de haber estado condenado cuatro veces. Estos casos que nos escandalizan son la cara visible de algunas de las negligencias que cometen ciertos organismos institucionales que tendrían que proteger a las mujeres. Los olvidos que llevaron a Mari Luz a la muerte han sido explicados como un error achacable únicamente al juez que era responsable del encarcelamiento del culpable. Tantos otros implicados, desde la Audiencia a la Policía, se han declarado exentos de cualquier responsabilidad. Lo que no se cuenta es que los olvidos y los errores judiciales suceden habitualmente. La instrucción de un sumario por abusos sexuales a menores, malos tratos a mujeres, lesiones, robo sin violencia, hurtos, etcé- tera, tarda dos años. Pueden añadirse de uno a tres más de demora en la Audiencia. Esa sentencia tendrá que ejecutarla el juzgado penal; teniendo en cuenta que las penas inferiores a dos años pueden suspenderse o sustituirse por un inexistente servicio a la comunidad, miles de condenados no cumplen la sentencia. PERO INCLUSO en el caso de que esa condena supere los dos años, con toda probabilidad no se ejecutará. En este momento miles de sentencias de prisión y de multa duermen en las carpetas de los juzgados. Muchas porque no se ha encontrado al condenado para notificárselas. Informan los medios de que en un solo juzgado de Palma de Mallorca hay 8.000 ejecuciones por tramitar. Entre ellas se encontrarán las que afectan a esposas y madres maltratadas y a menores de los que se ha abusado. La prensa cuenta que varios pederastas han desaparecido después de ser condenados a penas de tres años y más de cárcel. Transcurrido el tiempo en el que los autos duermen en una mesa del departamento de ejecuciones del juzgado, el delito habrá prescrito. En el tema de violencia contra la mujer, la acusación, vertida en los medios, de que las mujeres presentan denuncias falsas, ha influido para que solo en muy contadas ocasiones los jueces dicten prisión preventiva contra los denunciados por maltrato, pederastia, abusos sexuales, violaciones. Así, muchos de los acusados ni acuden al juicio, y los que lo hacen desaparecen, preventivamente, temiendo la sentencia. Pero estos no son los únicos casos en que los condenados viven tranquilamente sin temer la persecución de la justicia. Las multas de los procesos de tráfico, de alimentos, de infracciones que no acarrean pena de prisión no se suelen pagar. Cuando el abogado acusador persigue tenazmente el cumplimiento de la sentencia tropieza con el atasco que ahoga a las oficinas de ejecución y que ocasiona la lentitud en dictar órdenes de localización, y la casi imposibilidad de que se disponga la busca y captura en los casos en que las penas no sean mayores de tres años de prisión. A este funcionamiento de los juzgados, conocido de todos los profesionales del Derecho, se le puede aplicar sin duda una atenuante calificada: el estado caótico en que se encuentran. Juzgados ubicados en un inmueble de vecinos, a veces con ellos dentro, oficiales amontonados con sus mesas y expedientes, de cuatro en cuatro, en habitaciones mi- núsculas, donde se toma declaración a imputados, testigos y peritos, con asistencia de letrados, delante de los demás empleados y profesionales que entran y salen del juzgado interesándose por sus asuntos. La invisible presencia de los fiscales adscritos a varios juzgados a la vez y que no pueden atender a todos. Salas de audiencia, como las de los juzgados de familia de Barcelona, que consisten en una mesa ovalada alrededor de la cual se sientan todos los implicados: juez, fiscal, secretario, procuradores, abogados e interesados, rozándose codo con codo, y donde se celebran vistas en las que están en juego la felicidad de los cónyuges, la propiedad de los bienes familiares y el futuro de los hijos. LA IMAGEN habitual de los juzgados es la de habitaciones atestadas de expedientes, en las estanterías, en las mesas, en las sillas, en el suelo, y hasta en el váter, sin vigilancia alguna, de tal modo que cualquiera puede llevarse las carpetas y hasta los sellos del juzgado. El único paliativo a tantos males es por lo menos doblar el número de juzgados, de jueces, de fiscales, de secretarios, de oficiales, de auxiliares, de agentes y de policía judicial, y ubicarlos en los edificios adecuados con los ordenadores y las terminales necesarias, donde se hayan introducido las bases de datos coordinadas con las policías y los otros juzgados. Pero esta reforma --y no hablo del imprescindible cambio del procedimiento-- necesita una inversión económica enorme que los gobernantes no están dispuestos a hacer. Por tanto, es imposible que la Administración de justicia española salga del siglo XIX, en el que se halla anclada, y es previsible que a corto plazo cualquier otra niña o esposa o madre sea víctima de un pederasta, de un marido o de un hijo que, pese a estar condenado, disfrute tranquilamente de libertad. *AbogadaOtros Artículos:El Pais: "Hay quebrantamientos de condena en masa. Estoy sobre un polvorín"El Pais: El Poder Judicial se moviliza por el caos en la ejecución de penasLa Res Pública de Badalona
Participa!
- Teatre Margarida Xirgu (ex-Zorrilla).
-
Fa uns dies he tornat a escoltar una proposta per reivindicar la figura de Margarida Xirgu a Badalona.
A l'anterior entrada del bloc parlava de la plaça de l'Alcalde Xifré, avui ho faig per una altra actuació diguem-ne simbòlica, però que també fa ciutat i ajuda a l'autoestima badalonina: canviem el nom de Teatre Zorrilla, posat al segle XIX en honor del poeta i autor teatral José Zorrilla, un autor "clàssic" de la literatura i cultura castellana, pel nom d'una persona molt vinculada a Badalona com va ser l'actriu i empresària teatral Margarida Xirgu i Subirà. A més enguany fa cent anys del seu naixement i hi ha qui reivindica un any Xirgu a Badalona, població que va donar-li la medalla de la ciutat l'any 1933.
I potser fins i tot, com també he escoltat, per substituir Zorrilla pot contemplar-se una altra alternativa d'un nom de pes vinculat al món del teatre i Badalona, Enric Borràs i Oriol.
Canviar noms de teatres no es nou a Badalona, tot i ser un cas d'un local privat es pot citar el cas del Teatre Espanyol - anomenat ca l'Amat - per exemple, que va passar a ser temporalment Cine Nou, després seu de la Lliga Regionalista, més tard sala de Falange i finalment Cine Verbena; i també el cas del Teatre Badalonès, després Centre Nostra Senyora de Montserrat i amb els anys Teatre del Círcol Catòlic.
I, entre d'altres elements simbòlics que cal vindicar, l'actual escut de la ciutat de Badalona que s'utilitza des de l'any 1914, un disseny que és propietat municipal, obra de l'arquitecte Lluís Domenech i Muntaner, per a ser correcte des d'un sentit heràldic i ofical a nivell de símbols de Catalunya, hauria d'incorporar les quatre barres. El principi d'autonomia local esgrimit per l'Ajuntament des dels anys noranta per no adaptar l'escut a la normativa es pot donar la volta si s'apleguen les complicitats ciutadanes necessàries per donar-li un tomb a la situació d'estancament.
Els canvis poden i han de ser en positiu, som-hi.
- Plaça de l'Alcalde Xifré.
-
A Badalona, està en dansa el nom de la gran plaça resultant de la transformació urbanística que s'ha endegat al centre de la ciutat i que ha comportat l'enderrocament dels edificis de l'illa central.
Des de l'any 2002, Esquerra Badalona promou el nom de plaça de l'Alcalde Xifré. Va organitzar un primer acte públic de reconeixement a la seva figura i va demanar el nom per a la nova plaça a la comissió del nomenclàtor municipal acompanyada d'uns centenars de signatures.
Per què el nom de plaça de l'Alcalde Xifré?
El nom de plaça de l'Alcalde Xifré existeix a Badalona des del 27 d'abril de 1979. Va ser un dels noms que el primer Ple municipal del primer Ajuntament democràtic va utilitzar per substituir els imposats pel règim franquista. Des d'aleshores denomina a una petita plaça enjardinada de forma triangular. Ara, els canvis urbanístics fan que la placeta quedi integrada dins el gran espai de la nova plaça central de Badalona. Ja que és preexistent podria donar-li nom a tot el conjunt.
Si ens referim a la rellevància ciutadana de Xifré, cal prendre en consideració el seu valor simbòlic d'exemplaritat democràtica, més que el seu valor polític i ideològic. Xifré va ser assassinat pels feixistes el 15 de febrer de 1940 pel sol fet d'haver estat escollit democràticament alcalde de Badalona. El seu cas és tot un símbol de les víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista.
A Badalona, a la seva ciutat, cal dignificar-lo.
La proposta de nom no és política. M'explicaré: Xifré era un industrial membre d'ERC que va ser escollit alcalde de Badalona el març de 1936. Quan va esclatar la Guerra Civil era el batlle de la ciutat; va salvar nombroses vides de gent perseguida i amb perill de la seva vida va enfrontar-se a la violència dels grups d'incontrolats; amenaçat, va marxar a França el 1937; les circumstàncies van fer que fos cessat de l'alcaldia i expulsat d'ERC; l'any 1938 va tornar fixant la residència a Alella i a petició dels treballadors de la seva fàbrica es desplaçava amb discreció a Badalona per dirigir-la; com que no tenia delictes de sang no va marxar quan van arribar els franquistes; va ser detingut i tot i els nombrosos avals de gent significada amb el nou règim i la signatura de tots els treballadors de la seva fàbrica, jugant-se-la en una època molt perillosa, va ser assassinat per la pressió d'una mà negra cegada pel desig de venjança.
Va cometre's una gran injustícia amb un home bo i el silenci encara té força.
Posem-li plaça de l'Alcalde Xifré.
- Apunts històrics sobre Dalt de la Vila.
-
Sovint, com si no n’hi hagués d’altre possible, donem per bona la realitat que veiem o bé que algú ens vol fer veure sense que ho qüestionem.
Davant d’això vull incidir amb un exemple de compromís i d’il·lusió pel futur del barri del Dalt de la Vila d’acord amb una voluntat de respecte al seu caràcter històric, social i arquitectònic.
Ho faré a partir d’uns apunts històrics que com podreu seguir, tenen moltes similituds amb el moment actual tot i haver transcorregut uns 30 anys.
El juny de 1979 va aparèixer el Butlletí de l’Associació de Veïns del Dalt de la Vila. S’informava de l’aprovació oficial dels estatuts de l’associació el 12 de març i la constitució de la primera junta directiva el 28 d’abril.
En les pàgines dels primers butlletins es tractaven els problemes d’enllumenat públic i de circulació viària, la necessitat de rehabilitar les vivendes antigues, la reivindicació d’una escola pública i gratuïta al barri, i sobretot prenia rellevància un tema de gran interès veïnal i ciutadà: el Pla Especial de Protecció i Revitalització del Dalt de la Vila.
Aquest Pla va aprovar-se al Ple municipal del 25 de maig del 1979, i al darrera comptava amb un llarg període d’activitats reivindicatives i de propostes de veïns i veïnes del barri que van saber teixir complicitats: de la rectoria i del Museu de Badalona cedint espais per reunir-se, de l’Assemblea Democràtica de Badalona i més tard de la Comissió de Partits Polítics, també d’un grup d’arquitectes locals, de l’entitat Amics de Badalona, de les seccions del Congrés de Cultura Catalana i del Museu, dels diferents directors del Museu i de l’Associació de Veïns del Centre.
Així, estirant del fil de la història, cal destacar el manifest “Salvem Dalt de la Vila” del febrer de 1977, el qual sintetitza d’una banda l’oposició a l’edificació de l’edifici “fantasma” al Clos de la Torre (a l’actual plaça Font i Cussó), il·legalitat flagrant dels consistoris abans d’arribar les eleccions democràtiques; i d’altra banda les reivindicacions per protegir i rehabilitar el barri, nucli històric de la ciutat.
Fruit de la mobilització veïnal el 29 de març va registrar-se al consistori una instància avalada per 418 veïns que exposaven els principals dèficits i demanaven un Pla Especial el qual es proposava que sorgís a partir d’un Concurs d’idees amb participació del veïnat.
Entre d’altres mesures reivindicatives i de pressió com ara exposar el cas per televisió; organitzar un cercavila que va finalitzar amb la lectura d’un manifest per part d’un reconegut poeta badaloní; veïns i gent preocupada per Dalt de la Vila van crear una Comissió ciutadana el juny de 1977 per a la Defensa del Patrimoni.
Aquest procés va fer que l’Ajuntament convoqués un concurs d’idees el juliol de 1977. La pressió veïnal no va afluixar i el 4 d’agost la Comissió Ciutadana va publicar un manifest en la premsa local. Paral·lelament l’afer de l’edifici il·legal va portar-se al Tribunal Contenciós Administratiu de Barcelona.
El febrer de 1978 va donar-se a conèixer el resultat del concurs d’idees i la participació veïnal va fer que es presentessin al·legacions i suggeriments, tot i així malgrat els esforços esmerçats, l’Ajuntament va refusar aprovar el Pla Especial l’1 de juny de 1978. Els veïns van demanar aleshores suport a la Generalitat de Catalunya i a la Corporació Metropolitana de Barcelona perquè validessin el Pla Especial.
El 3 d’abril de 1979 van tenir lloc les primeres eleccions municipals democràtiques i fruit dels canvis polítics el Pla Especial de Protecció i Rehabilitació del Dalt de la Vila va aprovar-se el mes de maig. L’edifici il·legal va ser finalment enderrocat el 17 de novembre de 1981 després de la sentència de nul·litat definitiva de les llicències per part del Tribunal Suprem.
A tall de conclusió us he exposat uns fets llunyans en el temps però propers en les formes reivindicatives unitàries i els seus objectius. Tanmateix, la història per si sola no legitima res, sinó que ho fa la raó, el sentit comú, la sinceritat i el rigor.
Transcorreguts els anys i després de diversos plans urbanístics poc reeixits, actualment el Pla Especial de Millora Urbana és la darrera cruïlla entre l’administració local i els veïns i veïnes. Tothom ha d'estar a l'alçada del moment i establir, a partir del possible i l'interès general, uns criteris urbanístics i arquitectònics adients pel barri i la qualitat de vida del veïnat. Com deia Joan Fuster: “O ara, o mai”.
- Eleccions a ERC.
-
Com militant d'Esquerra les votacions a la presidència i a la secretaria general i la celebració del 25è Congrés ja estan a tocar. Hem tingut temps d'escoltar els arguments i les propostes d'uns i d'altres abans i durant la campanya electoral. Almenys a la secció local de Badalona, han realitzat actes informatius candidats de les 4 candidatures, però també hem pogut viure i seguir el procés pels mitjans electrònics de cada opció i els mitjans de comunicació. Tothom ha pogut fer-se una idea prou aproximada dels diferents candidats i que representen per tal de decidir el seu suport.
Jo vaig optar des de fa un any a donar suport al corrent d'Esquerra Independentista (EI), en cocret a partir de conèixer i col·laborar políticament amb l'Uriel Bertran a Badalona. Reconec aquest primer component d'aproximació i valoració privilegiada del candidat. Però l'amistat no explica el suport que dono a EI, ja que si no valorés la proposta política que representa a partir d'un full de ruta cap a l'independència elaborat de forma col·lectiva, a partir d'un bon equip de col·laboradors que desprenen il·lusió pel projecte, no hagués pres l'opció. EI és una fàbrica d'idees, ho va demostrar en la passada Conferència Nacional d'Esquerra (tardor de 2007) i ara ho torna a fer plantejant un model de partit i un programa polític des del republicanisme d'esquerres compromès amb el país.
Hem de ser conscients que sense la il·lusió de renovar l'opció d'Esquerra, després de tancar un cicle organitzatiu i polític iniciat al Congrés de Vilafranca l'any 1996, la falta de credibilitat i la desorientació pot impedir-nos aprofitar la conjuntura del creixent suport social al concert econòmic, al dret a decidir, a l'independentisme. La fermesa en la defensa del nostre programa i l'exigència del compliment dels acords que s'haguin fet o que puguin fer-se amb d'altres forces polítiques són cabdals - amb el benentès de millorar la qualitat de vida de la població i gestionar bé els recursos - per garantir la coherència pròpia i obtenir la confiança de l'electorat.
Perquè vull que Esquerra sigui un partit modern i valent, amb una funció política i social a l'entorn del benestar de les persones i el lideratge del procés cap a la independència, dono suport i us convido a donar-hi, militants i militantes, a
.
- Sebastià Salellas.
-
Ha mort Sebastià Salellas i Magret. Un heterodoxa, advocat singular, defensor de tota classe de causes diguem-ne complicades o bé desiguals, alguns diuen de "causes perdudes", enfront sovint del pes de l'Estat i dels governs de torn.
La seva causa sempre ha estat la llibertat, intervenint en favor de la justícia contra qualsevol dubte d'arbitrarietat. Amb intel·ligència i tenacitat el seu nom queda lligat a la condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans al Regne d'Espanya per no haver investigat les tortures denunciades pels detinguts en l'operació Garzón de l'estiu del 1992.
Sempre a camp obert en tota mena de processos judicials va defensar als acusats a "l'operació Estany", als islamistes detinguts al Raval, al col·lectiu d'esquàters... posant per davant la presumpció d'innocència i l'empara de l'estat de dret, aliè al linxament polític i mediàtic interessat.
No tinc massa referències del seu pas per l'Ajuntament de Girona i les actuacions de tipus social que va desplegar, així com de la seva tasca docent a l'Universitat de dret, tot i que per les informacions que tinc, era tot un personatge, interessant, actiu i de la millor pasta, sempre amb la seva xapa del Che a la solapa de l'americana. L'Eli, la meva dona, va ser alumna seu i en conserva un gran record com a professor. Fins ara sempre que apareixia algun cas difícil o de flagrant desigualtat als mitjans, em deia "segur que els defensa en Salellas".
La vida ens jutjarà a tots i Salellas ens ha deixat tot un bagatge de solidaritat, saviesa i d'inconformisme sense defallir.
Una curiositat: Karl Marx que apareix en la fotografia juntament amb Salellas, va morir d'hepatitis, malatia que també va emportar-se al guerrer dels sense veu, Tià Salellas.
- La trista democràcia de la demoscòpia
- Avui us penjo un article d’en Carles Castellanos que surt a la secció d’opinió del Punt.
Quan s'acosta una jornada electoral espanyola el cel s'enfosqueix i comencen a aparèixer negres idees dins les quals sura l'escòria dels prejudicis instintius. Entrem en el regne de la propaganda gruixuda on cal donar peixet a la simplicitat mental i a la visceralitat. Les idees curtes i la intolerància esdevenen reines; la falsedat senyoreja i la racionalitat queda arraconada de l'escena pública fins a millor ocasió. La foto fàcil i l'arenga barroera marquen el compàs. Ara és la Carme Chacon qui ha de servir per a un canvi d'aspecte per tal de vendre el mateix fum de sempre, l'ensarronada zapateriana feta imatge juvenil. Després seran l'Artur Mas i en Joan Ridao que s'apuntaran al dret de decidir per a poder decidir que faran el mateix de sempre. Més enllà serà el senyor Rajoy amb les seves víctimes del terrorisme que arrelaran en la irracionalitat del sadomasoquisme religiós, acompanyades de les veus reaccionàries d'uns bisbes sorgides de la ultratomba nacionalcatòlica.
Com en els moments més tenebrosos d'un passat perseguidor d'heretges i jueus calen bocs expiatoris que es trobaran en les "comunitats estranyes": els "altres" a atacar seran bascos, catalans i "moros", col·lectius que són objecte, una i altra volta, de comentaris insidiosos i de notícies sensacionalistes que satisfan els baixos instints de la turba. Cada cop una mica més: ara ja no són els independentistes bascos els perseguits sinó tot el poble basc en la figura dels seus representants. No sols s'ha privat d'expressió política una part de la nació basca sinó que s'ha volgut criminalitzar tot allò que sigui basc. Una radicalització de la confrontació que agrada dins l'Espanya profunda que somia així frenar l'avanç d'Euskal Herria cap a la seva llibertat. D'altra banda, els personatges més descarats i anticatalans, com Manuel Pizarro i Magdalena Álvarez, han trobat i troben encara hores de glòria en la immundícia. Fins i tot qüestions serioses com les detencions de suposats fonamentalistes islàmics han aparegut manipulades amb intencionalitat política; Saura i Rubalcaba s'hi han ben exhibit. Finalment el plat mediàtic ha estat amanit darrerament amb un fons de saborosos programes d'exaltació de la monarquia borbònica.
Davant aquest espectacle, els qui viuen instal·lats en la política arronsen les espatlles tot argumentant que cal "la pau social", que això no es pot canviar, i que és imprescindible treure el màxim de vots, d'on sigui i de la manera que sigui. És l'imperi de la demoscòpia, és la democràcia emmordassada i buidada de sentit pel culte a la irracionalitat.
On han anat a parar els programes polítics sobre qüestions importants, les mesures serioses en defensa dels nostres drets nacionals i socials? Quan els independentistes parlem que cal una ruptura democràtica que ha de venir amb la independència és també perquè volem posar fi a aquesta burla a la voluntat popular en què s'ha convertit la democràcia parlamentària del règim monàrquic espanyol. Això vol dir que per a poder decidir lliurement no n'hi haurà prou amb un simple "canvi d'amos". Ara comprenem més bé que caldrà fer un esforç de sanejament polític i de renovació democràtica que superi el rígid sistema de partits amb llistes tancades, i els mètodes i les actituds governamentals i socials de la cultura política espanyola tan poc sincerament democràtica (com s'ha mostrat recentment, de manera ben palesa, davant la declaració democràtica d'independència de Kosovo). És ben cert que tant el PSOE com el PP tenen ben poc tarannà democràtic, i un sentit del ridícul molt poc desenvolupat. Ara ja sabem que aquesta renovació democràtica tan necessària al nostre país, que ha d'acompanyar el nostre accés a la independència, només serà possible amb un procés d'independència organitzat des de la base, arrelat en la pràctica associativa, i que trencant amb el passat, reculli les aspiracions més profundes de llibertat i de democràcia del poble català. Més enllà del joc electoral sotmès als dictats de la demoscòpia, la nostra força serà l'extensió arreu del país d'una xarxa organitzada pel Dret de decidir i el combat basat en la unitat popular, veritable embrió de la nova nació catalana independent, lliure i democràtica.
Carles Castellanos i Llorenç, professor de la UAB i membre del Col·lectiu d'Opinió Mata de Jonc/Països Catalans
- Parlem del cinisme de l’Ajuntament
- Després de l'èxit sense paliatius de la manifestació del passat 14-F per defensar l'evidència de la necessitat de l'educació pública, a Badalona s'ha encetat una lluita entre el col·lectiu de professors de l'Escola de Música i l'Ajuntament, més concretament contra la Regidoria de Cultura.
Ara mateix tenim un grup de professors de l'Escola tancats per reclamar els més elementals drets laborals i perquè no expulsin a l'Ismael Dueñas, un professor que va gosar alçar la veu la setmana passada i que ha estat expulsat fulminanment pel govern d'entesa. El dissabte a la tarda una delegació de la CUP va visitar els professors tancats al Centre Cívic per donar-los el nostre suport. Vam estar xerrant poca estona amb ells i elles perquè en aquell moment tenien assemblea, però els vam notar contents i amb ganes de continuar lluitant.
El cas es resumeix força ràpid: un professor alça la veu per regularitzar la seva situació i l'exulsen. El cinisme del regidor de Cultura i responsable de l'Escola (en Vives, d'ERC) el podeu llegir a aquesta notícia. Per sort els professors s'han adonat del tracte rebut als darrers anys i reclamen un contracte laboral en ferm. De moment les negociacions amb el govern d'entesa no han donat fruits han servit per demostrar l'estil del nou regidor. Demà (dilluns) tornarem a parlar amb ells per donar-los suport. Ja explicarem com ha anat.
- La CUP davant la LEC
- Us faig arribar el posicionament de la CUP davant la proposta de Llei d’educació de la Generalitat de dalt:
PER UN ENSENYAMENT PÚBLIC, LAIC, POPULAR I CATALÀ,NO A LA PRIVATITZACIÓ, NO A LA LEC
. Davant la proposta de Llei d'Educació Catalana (LEC) impulsada pel govern tripartit del Principat de Catalunya, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), denuncia que:
- Aquesta llei, redactada sota els auspicis i les recomanacions del capitalisme transnacional (OMC, OCDE…) consistents a reconvertir els serveis públics en àmbits de negoci, té per principal objectiu avançar vers la privatització total de l'ensenyament, implantant un sistema de gestió privada dels centres que posi els criteris productius i mercantils per damunt de qualsevol consideració social o pedagògica.
- En cas d'aplicar-se, la LEC suposaria una agressió sense precedents al Dret a l'Educació de les noies i dels nois de classes populars, ja que no faria sinó augmentar les diferències entre centres, deixant l'orientació dels currículums en mans dels gestors, i establint, de facto, una dualitat entre escoles i instituts per a una formació elitista (els premiats pel nou sistema de finançament i autonomia de centres) i d'altres reduïts gairebé a l'àmbit assistencial i condemnats a la formació de mà d'obra barata i sense referents culturals.
- Tal i com està plantejada, l'autonomia de centres suposaria la impossibilitat d'una part important de la població d'accedir a una educació de qualitat que possibilités la seva plena realització com a persones i com a ciutadans; podria, fins i tot, derivar en el trencament del model lingüístic d'immersió, suposant un cop molt dur per al futur de la nostra llengua. Davant d'aquesta proposta, la CUP defensa una Llei d'Educació que:
- Acabi amb la política segregadora dels concerts i estableixi una única xarxa pública d'escolarització, garantint una gestió pública i democràtica dels centres on intervinguin mestres i professors, estudiants i llurs famílies.
- Garanteixi un finançament del sistema educatiu suficient i equiparable al dels estats europeus més avançats (com la tant anomenada Finlàndia, que hi dedica al voltant del 6,25% del seu PIB).
- Garanteixi el control públic de la qualitat de l'ensenyament, des del funcionament i les dotacions dels centres, fins a l'adequació dels currículums i els nivells de qualificació objectiva dels estudiants.
- Garanteixi un model educatiu integrador i solidari basat en el laïcisme, la igualtat, la formació integral dels estudiants i la llengua catalana com a eina de cohesió.
Per tots aquests motius, la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) manifesta que:
- Dóna suport a les mobilitzacions convocades el proper 14 de febrer pel conjunt de forces sindicals de l'àmbit de l'ensenyament i pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, i crida el conjunt del poble català a afegir-se a la lluita per una educació pública i de qualitat.
- Denuncia el paper de les forces polítiques autodefinides "d'esquerres" (ICV-EUiA i ERC) com a còmplices d'un govern que es disposa a perpetrar una agressió sense precedents al sistema públic d'educació a Catalunya.
Països Catalans, febrer de 2008
- Signar o no signar?
-
Davant l'aparició del manifest "Volem votar el nostre alcalde" que presenta un seguit de reflexions i demandes a la ciutat i als partits amb representació al Ple, m'agradaria fer unes quantes consideracions, unes consideracions que em donaran el pretext per reprendre la feina en aquest Bloc.
Comparteixo plenament la lletra de la cançó però no la melodia. Dit això, vull fer públic que m'adhereixo a aquest manifest perquè veig positiu que la ciutat (o un grup de persones) es bellugui, que es mogui en la direcció de demanar més compromís, més participació i transparència. Amb això, com ja he dit, hi estic plenament d'acord. Tanmateix, alguna cosa falla a la melodia, a la remor de fons, que em despista. El problema de la ciutat és un problema parcial, concret i que depèn de la bona fe d'algunes persones per solucionar-lo? I encara més, hem de continuar depenent de la bona voluntat d'unes estructures, els partits amb representació, que ja han demostrat que no en tenen i que responen a dinàmiques diferents de les de la societat civil?
La resposta a aquestes preguntes és que no, que el què falla a Badalona no és el mecanisme de successió a l'alcaldia, que per altra banda hem de criticar amb tota la contundència possible, si no que tenim uns problemes estructurals, endèmics, fruit d'anys i anys de desídia. En altres paraules, la qüestió no és una biga (que requereix d'una intervenció concreta), la qüestió són els fonaments de la casa.
Finalment coincideixo plenament amb els impulsors del manifest en què s'ha de començar a treballar per una alternativa política de cara al 2011 i més enllà, tal i com van expressar el maig passat, perquè aquesta ciutat no pot estar pendent del joc de partits i dels calendaris electorals. Per tant, posem-nos a treballar, colze a colze, per construir.
- Les eleccions no ho són tot
- Vivim immersos en una tempesta informativa permanent: El Punt, TVB, RCB, Badalona 2000, el TOT, els blocs de la gent de Badalona, … tots aquests mitjans treuen, dia sí i dia també, informació dedicada a les eleccions. Des de els Verds-CUP hem defensat sempre que les eleccions són exclusivament una plataforma on t’has de fer sentir i que segurament t’obliga a accelerar certes feines, però que el treball polític ha d’anar molt més enllà de les paperetes i les urnes.
A la nostra ciutat patim una altíssima abstenció que ja he comentat en aquest bloc, una abstenció que situa a la vora del 50% del cens a fora del joc de les urnes. Si som una mica seriosos i serioses, podem entendre que la gent passarà de qualsevol persona que només s’interessi per ella durant unes setmanes un cop cada 4 anys. No és seriós perseguir a la gent i oblidar-te’n després d’ella, perquè finalment acabarant passant de tu.
Per tant, la nostra feina per bastir una alternativa política no s’acabarà el 27 de maig pel mateix motiu pel qual pensem que el món tampoc es pot aturar cada 4 anys, ni ens hem de dedicar a inaugurar parcs i rambles, ni a fer unes Festes de maig extraordinàries cada 4 anys. Badalona necessita un debat polític profund i permanent, amb gent que es preocupi de la ciutat independentment de qui la governi, gent que sigui crítica amb el govern, que critiqui i que proposi, i que no es dediqui a dir exclusivament que estan contents…
- Fins sempre TiÃ
-
Aquest matí ha mort un company de lluita, i és que avui ens ha deixat en Sebastià Salellas, en Tià. Pels que no el coneguin, en Tià era advocat. Però no qualsevol advocat, sinó que sempre mirava de defensar als col·lectius més desafavorits, així com a militants independentistes i membres de moviments socials alternatius.
Entre els seus casos més coneguts, la defensa dels independentistes empresonats i torturats el 1992, així com el recurs de més de deu d'ells al Tribunal d'Estrasburg, el cas dels paquistanesos detinguts a Barcelona i acusats de preparar un atemptat o la creuada de l'hereu del TOP Franquista, l'Audiència Nacional, contra la crema de fotografies del rei.
I és que ell sempre va lluitar contra les injustícies de la "justícia" espanyola. Sempre defensant a aquells que, segons ell, defensaven les seves idees i lluitaven per un món més just i per uns Països Catalans lliures.
Avui, però, una enfermetat se l'ha emportat tot just quan tenia 59 anys. Se l'ha emportat, però no s'emportarà ni la seva lluita ni la seva feina, ja que som molts els que lluitàvem amb ell i seguirem lluitant!
Per tu, Tià!
- Comença la Festa Major Alternativa i Popular '08 de Badalona
-
- 15 anys sense Guillem
-
Avui fa 15 anys que ens van arrebatar el nostre company Guillem. Avui fa 15 anys que uns feixistes el varen assassinar a ganivetades. Uns feixistes que vàren ser tractats amb total impunitat i que fins i tot es presenten a les eleccions.
En Guillem era un jove de 18 anys, militant de l'Assemblea d'Horta de Maulets i del col·lectiu SHARP. Un jove compromés amb la nostra terra i amb la societat, que lluitava pels seus ideals, per assolir la llibertat del seu poble. Però fa 15 anys la seva lluita es va veure truncada per una colla de feixistes que no pensaven com ell i que per aquest fet, el mataren. Però el que no sabien és que, com va dir el Che, "podreu matar a una persona, però no als seus ideals". I és ben demostrable que els teus ideals segueixen vius, Guillem. Segueixen vius en tota aquella gent que et coneixia i t'estimava, però també en molta més que mai no vàrem poder parlar amb tu, però et coneixem i seguim amb la teva lluita.
Avui, en aquest trist 15è anniversari, seguim cridant que no t'oblidarem, que seguirem la teva lluita, la nostra lluita, per assolir uns Països Catalans lliures i socialistes. Perquè et van matar però mai no van acallar la teva veu. Perquè ja fa temps que no estem sols i no tenim por. I perquè ara, com sempre, i, alhora, més que mai, cridem ben fort: "Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!"
Sempre et recordarem company!
Dir-vos també que aquest dissabte es fa a Burjassot (la localitat natal d'en Guillem) un acte de Maulets en el seu homenatge, coincidint amb els 20 anys de l'organització. Per a més informació, podeu consultar la web que s'ha habilitat per aquest homenatge.
Igualment, des de l'assemblea de Badalona de Maulets, i amb el suport de la CUP de Badalona, s'ha organitzat una marxa de torxes el proper dia 19 a quarts de nou del vespre a la Plaça de la Vila i que acabarà amb la lectura del manifest nacional. També es demanarà al ple que es posicioni a favor de dedicar el nom d'un carrer, plaça o avinguda al nostre company assassinat. Per a més informació, podeu consultar la pàgina web de l'assemblea.
(clica sobre la imatge per veure-la més gran)
- 9 de març ABSTENCIÃ!
- El proper 9 de març us animem a participar en aquesta campanya i us cridem a abstenir-se en les eleccions al Congrés i Senat espanyols. Com a independentistes considerem que l'actitud correcta davant d'aquestes eleccions ha de ser de no participar-hi, i fer-ho denunciant les imposicions i el caràcter antidemocràtic d'aquesta contesa electoral:- Des de la mort del dictador Franco, aquestes eleccions han permès que els Països Catalans apareguin com una part d'Espanya i que el marc jurídico-polític espanyol se'ns imposi als i les catalanes. Amb la particpació en aquestes eleccions, on no s'ha comptat fins al moment actual amb l'existència d'una opció clarament independentista i socialista, els i les treballadores hem afiançat, quan s'hi ha votat, un sistema que ha reforçat Espanya i el capitalisme, i ens ha debilitat com a classe i com a poble.- Lluny de ser una conquesta democràtica, aquestes eleccions són per als i les qui creiem en la possibilitat d'un sistema econòmic al servei de les classes populars i en la llibertat dels Països Catalans, un obstacle en el camí de la nostra emancipació.- L'abstenció activa serveix per a denunciar un sistema i un estat que ens condemen a patir unes condicions de vida cada dia més precàries: no podem oblidar que en el darrer any aquestes condicions s'han accentuat greument, amb la imposició de grans infraestructures (línies d'alta tensió i el TAV, entre d'altres), l'especulació i la destrucció del territori, la degradació dels transports i sanitat públiques, la pràctica impossibilitat d'accedir a un habitatge, els talls elèctrics, els acomiadaments massius, la privatització encoberta de la universitat pública, la terciarització i desindustrialització estructurals que ens imposen, la criminalització de les dones que avorten,... Per acabar-ho d'adobar, des de l'entrada envigència de l'Euro els preus han pujat un 60%, i els sous només ho han fet un 20% de mitjana. En aquest context, alhora, la feixistització de l'espanyolisme és cada cop més evident, amb episodis com el tancament de repetidors de TV3, agressions ultradretanesals nostres carrers, els judicis i condemnes als antimonàrquics catalans,...- L'articulació d'una forta campanya propagandística nacional per l'abstenció ens permet visualitzar arreu el territori el nostre rebuig a l'Estat capitalista espanyol i palesar, per damunt de fronteres autonòmiques, que som un únic poble i que mantenim com al 1640-1659, comal 1705-1715, com al 1936-1939,... viva la flama de la resistència.En aquest context, optar per l'ABSTENCIÓ ACTIVA és una eina per a difondre els plantejaments de l'Esquerra Independentista i fer-nos avançar cap a la ruptura amb l'estat espanyol. Si ens abstenim podem assolir baixos nivells de participació que evidenciin el caràcter il·legítim d'aquestes eleccions. Com a independentistes optem per l'abstenció com a eina política no per passotisme, optem per l'abstenció per fer visible el nostre rebuig a continuar sotmesos/es al Regne d'Espanya.És per això que demanem que el 9 de març no votis:Els Països Catalans no som Espanya: ABSTENCIÓ! http://9abstencio.blogspot.com
- Estudiantat contra bolonya, forces de seguretat contra l'estudiantat
- M'han passat fa poc un video d'una acció que van dur a terme alumnes de la Eukal Herriko Unibertsitatea - Universidad del País Vasco (EHU - UPV) contra el procés de privatització que significa el Procés de Bolonya. Aquesta consistia en boicotejar pacíficament una xerrada del rector de la universitat. Com es pot veure, els cosos privats de seguretat actuen amb contuncèndia i sense miraments contra els estudiants. Un cop fora, segueixen amb els cops de porra i les patades contra ells fins que arriba la ertzaintza que, de forma totalment autoritària i, a sobre, amb prepotència (els "lasai" que sentiu, que signifiquen "tranquil/a" són paraules dels ertzaines), els desallotjgen del recinte. Cal recordar que les forces de seguretat, segons les normatives de les universitats, no poden entrar en el seu recinte (a menys que tinguin permís explícit del rector). Així és com actuen les forces de seguretat (altrament dites de repressió) i l'administració de la universitat contra l'estudiantat, majoritàriament en contra del Procés de Bolonya, per fer-lo callar. I no ens enganyem, això ha passat a Euskal Herria, però també passa a casa nostra. Jo mateix he estat testimoni directe de coses com aquesta. Cossos de seguretat privats agredint (o intentant-ho fer) a estudiants, Mossos d'Esquadra rodejant facultats per tal d'identificar a alumnes que estaven fent protestes... Però si una cosa està clara, és que la repressió no ens atura, i que seguirem lluitant contra Bolonya ara i sempre! No a la privatització!
- El piano enfonsat de Portabella (II)
- Fa un temps vaig parlar-vos de la pel·lícula de Pere Portabella, "El silenci abans de Bach" , concretament d'una escena que mostrava com queia al mar un piano de paret. Segons el mateix Portabella, el piano era comprat a Badalona, en una empresa que li havia recomanat Carles Santos.Doncs bé, mercès a la IX Nit Literària de Badalona (en la que, com ja us he comentat en alguna altra ocasió, es lliuren el premis de narrativa, narrativa juvenil i poesia), vaig poder parlar amb en Carles Santos, després d'un tast de la seva immersió en el Joan Brossa més irreverent, "Brossalobrossotdebrossat" . Vam xerrar sobre diversos temes: la seva exposició "censurada" a Lleida, la seva intervenció a Berlín, de Vinaròs i de Traiguera i, com no, del piano enfonsat. Santos em va explicar exactament com va anar, de tal forma que puc corregir aquella entrada amb les dades definitivament correctes.Resulta que al carrer Mare de Déu de Lorda del barri de Llefià de Badalona hi té la seva seu una empresa anomenada "Transportes y Mudanzas ARTE, S.L.", encarregada de transportar caixes fortes, mobiliari pesant i pianos. Al seu magatzem podem trobar molts pianos de tot tipus i molts i molts canaris. Diu Carles Santos que si aquest magatzem es traslladés a un museu, tothom parlaria d'una gran instal·lació i d'un artista original i radical, així de sorprenent és l'espai.Carlos Santos va acompanyar a Pere Portabella a l'esmentada empresa. Santos va comprar 10 pianos a 80 euros i Portabella, per a l'escena de la pel·lícula, va comprar-ne i utilitzar-ne 4.Ah! Per últim, dir-vos que l'escena no va ser rodada a la platja de Badalona, com jo em preguntava. De fet, ni a Badalona ni a cap altra platja, sinó al canal olímpic de Castelldefels, on --com no- un cop llançat el piano a l'aigua es va haver de recuperar del fons.Tot això m'ho va explicar Santos de forma distesa i alegre. Jo compleixo amb el que li vaig prometre: explicar-ho al meu bloc.Gran artista i millor persona, hem quedat un dia per veure'ns al seu/meu Vinaròs. Imatges:1. Escena de "El silenci abans de Bach", de Pere Portabella.2. Cartell de l'exposició "Visca el piano!", de Carles Santos.
- Dos cabalgan juntos
- Escribí hace tiempo que, a veces, la agenda es incompatible con la felicidad. Sin embargo, también tengo claro que, a veces, hemos de hacernos dueños de nuestro tiempo y dar la oportunidad de que un rayo de felicidad se cuele entre nuestras obligaciones cotidianas. Y eso fue lo que hice el pasado 30 de mayo.Asistí a la lectura poética de dos jóvenes autores que han editado libro. Se trata del badalonense Juan Salido Vico, con su "Víspera de ayer" (Premio de poesía Arcipreste de Hita, 2004. Editorial Pre-Textos) y del extremeño-barcelonés Álex Chico, con "La tristeza del eco" (Editora regional de Extremadura). Dos talentos emergentes en esta Catalunya que espero de alas también a aquella cultura catalana que se expresa -y con qué nivel- en castellano.Introducción uno al otro (la voz pausada y silente de Álex acaricia las bondades de Juan y Juan hace lo propio con la obra de Álex). Después, lectura de de sus poemas, los ya editados y los inéditos. Una delícia. Hubiésemos estado más y más tiempo escuchando cómo recitan sus poemas, al final cruzados. En un estado de felicidad colectiva provocada por los dos jinetes de la palabra, casi se da por terminado el acto, pero el sagaz José Antonio Jimenez, responsable de l'Espai Betúlia, nos regala con el inicio de un diálogo con los dos autores sobre la inspiración, que da pie a una segunda parte tan intensa como la primera, en la que hablan sobre ellos, su obra y la de los demás (escritores, poetas, artistas plásticos, etc...)Les pregunto por la importancia del "muro" como elemento poético de los dos autores. Ya lo conocía en Juan, pero ahora lo he podido escuchar en versos de Álex. Éste lo ve no de forma tan poética como Juan (siempre exento, que protege y está desprotegido al mismo tiempo); él relaciona su interés con algo concreto, las murallas de su Plasencia natal. No obstante, su poema que hace referencia al pintor Sean Scully delata que el muro, o "la muralla", como lo nombra él mismo, tiene más importancia o más connotaciones de las que seguramente él es consciente.Ya veis, la felicidad a veces toma la forma de dos amigos que regalan su talento un viernes por la tarde a aquellos que nos dejamos seducir por el rumor de palabras evocadoras, que dejan una huella indeleble en nuestra alma."Tabula RasaDe pronto no será rojo el deseo,verdosa la esperanza, gris la vida.Para trazar el arco de la carneni tan siquiera el negro primordialque nos tutela. Blanca, en blanco el alba.Vacío queda el cuarto sin historia.Sólo hedor a tinta delimitalos fatigados márgenes del sueño." (Juan Salido Vico) "Primer momentoLo más extraño del viajees no saber hacia dónde se regresa.Acaso diría Walter Benjaminque en esos lugares parece haber pasado todolo que aún nos espera." (Álex Chico)Imagen:Presentación de Álex Chico y Juan Salido Vico a l'Espai Betúlia. J. Duran
- Do de llengües
- L'Estat jacobí per excel·lència, França, tampoc resisteix en aquest començament del segle XXI la pressió de la pluralitat, lingüística en aquest cas, i s'obren escletxes en el seu sistema per reconèixer les diverses parles del seu territori. Així, l'Assemblea Nacional de França ha aprovat, en la seva sessió de data 22 de maig d'enguany, una esmena al Projecte de Llei sobre la Reforma de les Institucions. Es tracta d'una esmena a l'article 1 de la Constitució ("la llengua de la república és el francès"), que afegiria la frase: "les llengües regionals pertanyen al seu patrimoni".Òbviament, estem encara molt lluny de que l'Estat francès ratifiqui la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries de 1992, però és un pas important en el reconeixement del bretó, alsacià, cors, vasc i nord-català, entre altres. Com diu l'alcalde de Perpinyà, Jean-Paul Alduy (de l'UPM, de Sarkozy), referint-se al català: "el més important i urgent ara és obtenir un estatut definitiu i clar de les escoles com La Bressola, que actualment tenen un estatut una mica il·legal".La modificació constitucional s'ha de votar al juliol, al Congrès, per una majoria del 60%. Hem d'estar amatents a que fan els veïns francesos i, mentrestant, seguir recolzant als catalans del nord, com ja fa anys que fa l'Ajuntament de Badalona amb els seus ajuts a La Bressola.Seria interessant que l'Espai Betúlia, com a equipament especialitzat en la paraula i les lletres, dediqués algunes activitats al català del nord, que abastés tant el seu dia a dia (experiència de La Bressola o xerrada sobre la imminent reforma constitucional), com la seva cultura (Joan-Lluís Lluís o Pascal Comelade serien molt interessants), ja que com diu Miquel Riera al seu article publicat a la revista Presència, nú. 1891, del 23 al 29 de maig d'enguany:"... els nord-catalans mereixen el nostre suport. Sobretot perquè només ells saben el que han hagut de passar i patir per arribar fins aquí".Per aprofundir més en la notícia vilaweb.cat, a on trobareu enllaços als principals diaris francesos.
- Catalunya, solidaridad y financiación
- La muerte del magistrado del Tribunal Constitucional, Roberto García-Calvo, como en una buena película de Hitchcok o una novela de F. Forsyth, ha provocado que la resolución de los recursos pendientes sobre el Estatuto de Cataluña de un giro imprevisible. De una situación en la cual los progresistas del tribunal se encontraban en minoría, se ha pasado a un empate con el sector conservador, que se deshará con el voto de calidad de la presidenta, de orientación progresista. Ya veremos como afecta todo esto a la sentencia en curso de discusión.Mientras tanto, los diarios ocupan muchos de sus titulares a cuenta de las consecuencias de la sequía y del tema más candente de aquí al nueve de agosto: la financiación autonómica. Pasado ya el primer momento de duda sobre si era conveniente o no iniciar el proceso del nuevo sistema de financiación en periodo de desaceleración económica, debate al que puso final el magnífico artículo del Presidente Montilla en El País del 10 mayo de 2008 y el compromiso del Presidente Zapatero de empezar la discusión; ahora estamos en el inició del mismo. No es un tema menor para Cataluña, ni para el resto de Comunidades Autónomas. La propuesta catalana parece que levanta muchas reticencias (siendo suaves), pero al respecto creo que es necesario decir que:- Cataluña no pone en cuestión la solidaridad con el resto de pueblos de España, como no lo ha hecho nunca.- Cataluña pretende que el esfuerzo en solidaridad se concentre en las cuestiones básicas del estado de bienestar: salud, educación y servicios sociales. Quedando el resto de cuestiones fuera de este fondo de solidaridad o suficiencia territorial.- Cataluña pretende que el crecimiento de la población esté contemplando en la fórmula final. Somos un país de inmigración -- como lo hemos sido siempre- y los últimos años con más intensidad.- Cataluña quiere que sus ciudadanos reciban del estado lo mismo que reciben los ciudadanos de otras comunidades. ("Extremadura recibe del sistema más dinero per cápita (2.500 euros) que Cataluña (1.900 euros). Eso no quiere decir que Extremadura tenga más renta per cápita, porque su sector privado tiene un peso mucho menor". El País, 19 de maig de 2008).Soy consciente de que sintetizar en unas pocas líneas la propuesta catalana es una simplificación, pero quiero que se entienda claramente (con el peligro, de ser inexacto)(1): No queremos desentendernos de España, pero tampoco que nuestras necesidades --que son muchas- sean desoídas o desatendidas.Por último quiero recordar al presidente de la Junta de Extremadura, Guillermo Fernández-Vara, oliventino como yo mismo, que cuando se habla de Cataluña y de sus ciudadanos, se está hablando también de parte de medio millón de Extremeños de nacimiento que tuvimos que emigrar y cuyas familias en la actualidad ejercemos de catalanes. Me siento orgulloso del avance que ha hecho Extremadura, porque tanto mis padres, familiares como yo mismo hemos contribuido a él. Pero deseo una vida mejor para los ciudadanos de Cataluña donde hemos enraizado. Ambas demandas son justas y necesarias.(1) Quien quiera conocerla en profundidad puede consultar: Nuevo modelo de financiación.
- Catalunya, solidaritat i finançament
- La mort del magistrat del Tribunal Constitucional, Roberto Garcia-Calvo, com en una bona pel·lícula de Hitchcock o una novel·la de F. Forsyth, ha fet que els recursos pendents sobre l'Estatut de Catalunya doni un imprevisible gir. De cop i volta s'ha passat d'estar en minoria progressista, a un empat entre progressites i conservadors, que es desfarà amb el vot de qualitat de la presidenta, de caràcter progressista. Ja veurem com afecta tot això a la sentència en curs de discussió.Mentrestant, els diaris van plens, a més de les conseqüències de la sequera, del tema més candent d'aquí al 9 d'agost: el finançament autonòmic. Passat ja el primer moment de dubte sobre si era convenient o no iniciar el procés del nou finançament en època de desacceleració econòmica, que es va acabar amb el magnífic article del President Montilla a El País de 10 de maig de 2008 i el compromís del President Zapatero de tirar endavant la discussió; estem ara en l'inici de la discussió. No és un tema menor per Catalunya, ni per la resta de Comunitats Autònomes. La proposta catalana sembla que aixequi moltes reticències (per ser suau), però al respecte crec que cal dir el següent:1.- Catalunya no posa en qüestió la solidaritat amb la resta de pobles d'Espanya, com no ho ha fet mai.2.- Catalunya pretén que l'esforç en solidaritat es concentri en les qüestions bàsiques de l'estat del benestar: salut, educació i serveis socials. Quedant la resta de matèries fora d'aquest fons de solidaritat o suficiència territorial.3.- Catalunya pretén que el creixement de població sigui tingut en compte en la fórmula final. Som un país d'immigració --com ho hem estat sempre- i els darrers anys amb més intensitat.4.- Catalunya vol que els seus ciutadans rebin de l'Estat el mateix que reben els ciutadans d'altres comunitats. ("Extremadura recibe del sistema más dinero per cápita (2.500 euros) que Cataluña (1.900 euros). Eso no quiere decir que Extremadura tenga más renta per cápita, porque su sector privado tiene un peso mucho menor". El País, 19 de maig de 2008).Sóc conscient que sintetitzar en quatre paràgrafs la proposta catalana és una simplificació, però vull que se'ns entengui clarament (amb perill, potser, de ser inexacte)[1]: No volem desestendre'ns d'Espanya, però tampoc que les nostres necessitats --que són moltes- siguin desoïdes o desateses.Per últim, vull recordar al President de la Junta d'Extremadura, Guillermo Fernández-Vara, oliventí com jo mateix, que quan es parla de Catalunya i dels seus ciutadans s'està parlant també de part del mig milió d'extremenys de naixement que vam haver d'emigrar i que avui, amb les nostres famílies, exercim de catalans. Em sento orgullós de l'avenç que ha fet Extremadura, perquè els meus pares, familiars i jo mateix hi hem contribuït, però vull una vida millor pels ciutadans de Catalunya, on he arrelat. Amdues coses són justes i necessàries.[1] Qui vulgui conèixer-la amb profunditat pot consultar: Nuevo modelo de financiación.
Bloc de Ferran Falcó